L’autoestima, generadora d’energia mental

Si  pensem en els moments en els que ens sentim a gust amb nosaltres mateixos, quan  recordem amb satisfacció situacions i fets  ben  resolts per part nostra, quan som capaços d’afrontar els errors o fracassos puntuals amb el convenciment de que n’aprendrem i ens en sortirem, i  si no, ho acceptarem en positiu posant-los al costat  de molts encerts que ens acompanyen, ens adonarem que estem creant un sentiment potent d’autoestima que ve a  ser  la percepció  que tenim de nosaltres mateixos en un moment donat, com co

nseqüència de les nostres capacitats aplicades,  els aprenentatges de les   experiències viscudes i  el feed-back que rebem d’aquells amb els que interactuem.

L’autoestima enforteix  l’energia mental  i va emparentada amb el sentiment  de felicitats. No hi ha felicitat sense l’autopercepció d’estar bé amb un mateix.

Ha de ser molt trist afirmar, com recordava la Pilar Raola referint-se a Borges, que l’error  i la pena més gran que l’albergava era no haver estat feliç, anteposant-ho en valor, a altres prioritats com per exemple ser famós. Això no porta necessàriament la felicitat, a vegades és una cursa de tensió i estres.

L’autoestima  es comença a “fabricar” en els primers anys de la vida en els que els pares són els  principals estimuladors. L’acceptació de que els fills siguin el que puguin  ser  i no el que voldríem que fossin, és essencial. A partir d’aquesta realitats és bo estimular al màxim el seu

nivell evolutiu en les dimensions cognitiva  i emocional, mitjançant  una bona comunicació afectiva  i valoritzant.

Certs missatges parentals tenen molta força en el procés de construcció de l’autoconcepte del fill/filla perquè s’instal·len en l’inconscient i ens influencien  “d’amagat” en determinades situacions conductuals. Expressions com “molt bé, ets fantàstic, segueix així que vas bé; ets intel·ligent, saps aprendre dels errors, t’estimem, si t’esforces ho aconseguiràs….” permeten interioritzar  una autopercepció de confiança, de força  intel·lectual  i   capacitat de superació.

Per contra comprometen el seu sentiment de valor desqualificacions com:   “ets un desastre, un inepte, constantment t’equivoques, ens has decebut,   així no faràs mai res de bo”. Hi ha moltes persones q

ue si tenen gravat en el seu món intern algun d’aquests missatges,  estan reiteradament  lluitant per demostrar que qui ens ho afirmava estava equivocat. Això comporta invertir molta energia compensatòria en detriment d’aplicar-la a processos creatius de creixement eficaç.

 També es important la primera etapa d’educació. Cal tenir en compte que en aquest tram educatiu es construeixen les estructures mentals bàsiques que s’aprofundeixen i es diversifiquen al llarg de la vida. Per aconseguir  bons resultats i caminar cap a una evolució positiva,  cal ajudar a desenvolupar als petits i petites una autoestima consistent, impulsora   d’energia  intel·lectual i potenciadora de la  curiositat, creant bones experiències en la relació amb els altres nens i nenes, i propiciar  la primera descoberta de la seva  pluralitat actitudinal. A l’hora, neutralitzar-los  l’autodesqualificació  per mals resultats puntuals, i  orientar-los a  resoldre relacions negatives: és el que més pot afeblir l’autoestima. El suport valoritzant i públic dels professors es terapèutic.

L’autoestima no és permanent: s’entrecreuen situacions que ens desborden que no sabem gestionar per mil raons.  A vegades ens deprimim,  ens sentim impotents i no trobem  la solució  correcta. Hem d’intentar limitar aquesta força destructiva. Ens pot ajudar pensar que es tracta de situacions  puntuals, recordar les nostres experiències d’èxit en la solució de problemes, la nostra capacitat d’aprenentatge per millorar rendiment. I afrontar el futur amb mentalitat de guanyadors

Una estratègia generadora d’au

toestima a l’abast de tothom podria ser també, centrar-se en allò que un sap fer, teni

r paciència, donar  temps al temps, capacitar-se  i si el que pretenem aconseguir ens sobrepassa, renunciar-hi sense  des valoritzar-se, amb realisme i sentit pràctic,  evitant  una inversió d’energia no rentable.

Des d’una mentalitat positiva,  fugint de la passivitat. Sempre que puguem, centrem la nostra activitat cap a iniciatives  basant-les  en les fortaleses que hem acreditat. Anem  sumant  encerts  i bones realitzacions, com contrast a errors i fracassos que com hem esmentat, també hi seran. Vivim-ho com una constatació  del  nostre potencial i capacitat de desenvolupament.

És important l’entorn íntim de relació. Pot ajudar a l’assoliment d’aquest objectiu. ajudant-se mútuament  a treure importància a desencerts, a  coses que  preocupen a l’altre,   remarcar els  èxits i qualitats demostrades. En Josep Guardiola, l’entrenador de futbol, per crear en el seus jugadors  el sentiment de  que eren capaços de guanyar la “Champions”  els va passar un vídeo sobre  jugades excel·lents que havien protagonitzat. Pretenia que fos un  estímul generador d’autoconfiança,  de sentir que podien guanyar .I guanyaren.

És estimulant  que algú ens record

i  l’historial  de bones practiques que hem desenvolupat. I no es contraindicat  reiterem-ho si cal. Donem rellevància a   les qualitats  i experteses  que podem  seguim posant en joc. Sempre esdevenen impulsores de autoestima,  d’energia creativa  i d’experiències de felicitat.

Jordi Balcells, director d’Aula Actual. Pedagog i psicòleg.

 

 

Un cant a l’optimisme

Vivim immersos en un entorn social  complex  en el què l’agressivitat, la violència, la mentida i el joc brut, ens plouen per tot arreu.   I no parlem de l’escàndol del CNI en relació als atemptats de Barcelona i Cambrils i la gravíssima i arriscada desinformació preventiva als Mossos.  És també denunciable el silenci vergonyós  de la premsa de  Madrid sobre aquesta  notícia.

La violència actua, es nodreix  de nous ingredients creatius que inventa  formes diverses, a vegades subtils, que impedeixen protegir-se’n. És com  un núvol  fosc de poder que dissenya estratègies desestabilitzadores activades subterràniament al servei d’interessos opacs i a vegades perversos.

I anant més enllà de les nostres fronteres, hem de lamentar, entre altres qüestions,  les grans dificultats de prendre acords globals valents sobre el canvi climàtic que  ja mostra clares situacions de risc…

També el poder dominant  dels grans ”lobbys” econòmics  que marquen l’estil  i la direcció del  desenvolupament dels països.

El que sí voldria esmentar és, que tot això que ja en sí mateix  té moltes seqüències dramàtiques, encercla i influeix sobre  els continguts de la nostra dinàmica de vida. És el marc social en el què desenvolupem la nostra història personal, una història teixida  d’èxit, d’errors, de sentiments i emocions, de contingut molt diversos, de projectes, d’expectatives i altres factors influents per bé i per mal.

Segons els condicionants que ens han marcat, i com ho hem percebut, hem catalogat els fets viscuts, hem creat una valoració personal de major o menor  qualitat, de més o menys experiències de  felicitat o de pessimisme.

Hi ha persones, per exemple,  que es fan víctimes de la mitja ampolla buida i altres que afronten les dificultats i la lluita per la vida partint de la mitja ampolla plena.

Avui voldria  fugir de l’escenari  depriment i fer un cant a l’optimisme, a viure les realitats amb consciència  de la nostra capacitat de fer front als problemes, de ser capaços  d’assolir projectes engrescadors, de viure inclús els fracassos com un aprenentatge per un èxit futur. Ens hem d’omplir de força  mental.

El primer que hem de fer es  desterrar la mitja ampolla buida: fer fora la baixa autoestima i centrar-nos en la mitja plena.  Suposa  pensar que jo tinc l’energia i les capacitats  mentals necessàries per anar convertint els fets que ens toca viure, en  una experiència majoritàriament gratificant, assumint els  errors i fracassos  i les sorpreses negatives amb esportivitat, analitzant-les  des d’un  sentiment de “jo tinc el necessari poder per superar els  entrebancs o compensar-los.

Centrem-nos també  en gaudir plenament dels petits èxits que anem aconseguint. Enfortirem  l’autoconcepte i sedimentarem com dèiem, el  pensament de “jo sé que puc”.

Aquest enfocament , estimula la visió optimista de la vida. Un optimisme pragmàtic,  centrat  en la capacitat de lluita, en una mentalitat emprenedora i creativa que genera força mental , fent camí al caminar,  entrenant  les capacitats que ens apropin al nostre cim personal, admetent els límits propis en sentit positiu.

Un altre punt remarcable  és rodejar-se de gent positiva, optimista, alegre, que sap aprofitar els ingredients vàlids que sovint s’amaguen darrera de defectes i errors. És molt útil aprendre d’aquestes persones, veure com generen el seu bon nivell d’autosatisfacció, i com construeixen les seves estratègies d’èxit o d’acceptació positiva del seu sostre de capacitats.

Aquestes  persones  no viuen amb intranquil·litat els fracassos perquè  estan convençudes que ho compensaran i fins i tot milloraran rendiments. Confien en noves oportunitats i sobretot, en la seva capacitat de superació.

Una alerta: fugim de persones tòxiques: tenen moltes cares, però totes són depredadores emocionals. Espatllen el bon clima i no aporten res.

La  relaxació i la meditació, són bones pràctiques  equilibradores i reparadores  de la tensió, ajuden a buidar el cervell de pensaments  negatius desbordants  i propicien la recuperació de la calma, la confiança i la fortalesa mental.

Proposo que ens centrem en els moments que hem gaudit de coses i vivències que ens han fet sentir feliços,  pensem en les vegades que  ens hem sentit persones guanyadores, que l’optimisme  s’ha instal·lat en les nostres vides i què és el que ho va propiciar. Re

cuperem les experiències que ho feren possible i  veiem què  podem re-aprendre per aplicar-ho  a la realitat present.

Col·leccionem moments d’optimisme i d’autoacceptació positiva, serem més feliços  i segurament viurem més anys.

 

Jordi Balcells Gene, psicopedagog.

Director de Aula Actual

Influències en la interpretació d’una conducta

La sentència sobre  la violació d’una noia per part de 5 energúmens prepotents i fora de control moral  batejats com “la Manada”, que va impulsar altres fets semblants, m’ha fet pensar en alguns factors que condicionen la interpretació i qualificació  dels comportaments de les persones.

En el cas de “la Manada” la segona sentència es significativament diferent de la primera. El fet és el mateix però la interpretació dels factors que es donaren en l’agressió, ha estat valorada amb un altre significat i per tant en una altra pena.

Qui està més a prop de la objectivitat del què va passar? Què no va valorar el primer fiscal i el primer jutge  que en canvi sí que han apreciat la fiscal i els jutges en la segona sentència, atenent que tenien el mateix marc legal en relació al fet?

Una cosa hem de tenir clara en qualsevol cas objecte d’anàlisi i valoració: el què es valora i es jutja no és el fet objectiu, sinó la interpretació del fet  i la construcció mental que se’n deriva. I aquí comença el problema de molts errors  a causa d’aquesta limitació, ja que en les percepcions i interpretacions  d’uns determinats comportaments i decisions hi intervenen molts condicionants que l’apropen més o menys a la realitat objectiva: hi participa  la nostra capacitat analítica  a l’hora de valorar un  fet i les seves circumstàncies.

Però rodejant aquesta anàlisi que pot estar ben elaborada, hi ha altres factors  que de manera més o menys inconscient, poden condicionar negativament la interpretació  de la  realitat objectiva d’un fet i per tant la seva avaluació.

N’hi ha alguns que poden tenir molta capacitat d’influència: em refereixo als valors, els continguts ideològics i polítics, a les creences personals, als interessos propis o del grup al que un pertany. Aquest  són sovint alimentats per  determinats mitjans de comunicació que intoxiquen l’opinió publica amb  missatges que no exclouen notícies falses, amb l’objectiu de generar desconfiança cap a grups Ideològicament divergents.

Respecte a les característiques ideològiques i de valors, es fa difícil a vegades, -especialment en cert tipus de persones- sostreure’s  a la influència llunyana de les primeres etapes educatives,  de molts dels que ara prenen decisions, que es va desenvolupar en un llarg període de temps, marcat per un entorn social  i una ideologia que idolatrava l’autoritarisme, el poder autocràtic, la supremacia masclista i la restricció de drets bàsics, entre ells la llibertat d’expressió. També la subordinació de les regions perifèriques al poder central i l’eliminació de tot signe que emfatitzés les singularitats dels pobles d’Espanya, completament anul·lats pel Règim Franquista

Aquestes vivències foren tant llargues en el temps  i tant persistents que deixaren rastre, en molts casos a nivell inconscient

Si no s’han anat  fent exercissis  de “desintoxicació ideològica i de prejudicis”, arrelats en aquell context  en el que no s’incentivava  la capacitat de pensar amb esperit crític,  determinades maneres d’entendre  el que és lícit i el què no ho es, especialment en certs continguts socials, han quedat instal·lades, com deia, en les estructures mentals i emocionals de moltes persones. I això  condiciona la seva visió de la realitat

Hi ha una altra derivada  de la cultura impositiva i autoritària sobre com  eliminar un problema conductual  . Es tracta de la  tendència a afrontar   el comportament incorrecte a base de càstig con a solució preferent. És la  penalització basada en escarment perquè no es repeteixi allò que ha estat considerat no acceptable.

És més creatiu i més eficaç , segons fonts expertes, utilitzar el reforç positiu  sempre que el fet ho permeti. Consisteix en afrontar les situacions considerades negatives o  millorables ,valorant  els aspectes assumibles d’entrada i  tantejant  el diàleg i l’esperit cooperatiu, posant en el focus del debat  allò que podem compartir i tolerar,  més que allò que ens divideix i ens separi. Exigeix talent , esperit emprenedor, serenitat, voler resoldre  constructivament  el conflicte caminant junts i juntes,sense crear víctimes o injustícies.

Sobre els presos i les preses polítics

En canvi, un exemple dramàtic de reforç negatiu greu el trobem   en  la judicialització de  les actuacions dels polítics i polítiques catalanes. Sorprèn que la qualificació dels fets per part de la Fiscalia, es mantingui igual com a l’inici del judici pel que fa a  la  valoració  dels suposats delictes més greus. després dels testimonis rebatent-ho.  Poden haver influït  alguns dels supòsits que  abans he esmentat? No ho sabem, cadascú que ho interpreti. Seria  molt lamentable  que  es dictés una sentència objectivament injusta, per donar  més pes a  percepcions induïdes pels als testimonis acusatoris. Confiem que no serà així i que hi haurà una anàlisi  essencialment tècnica com correspon a la qualificació dels Magistrats i Magistrades del Suprem.

El sistema preveu poder recórrer. Però ningú pot eliminar el dolor, la duresa emocional  i la pèrdua de una part de la vida durant anys ,de les persones condemnades erròniament,  fins a rebre un possible resposta d’alliberament de la condemna.

Jordi Balcells Gene

 

 

 

El drac i el cavaller

28 d’abril: Eleccions generals, uns dies desprès de Sant Jordi. Ve especialment   a to fer una comparança entre els significats de la llegenda associada al seu nom  i el què vivim actualment en l’àmbit polític i social.

Escriure unes reflexions en aquestes dates té, a més, una motivació afegida perquè es fa present la diada de Sant Jordi, que inspira  olors de roses, de motivació lectora, de llibres que conviden a informar-se i crear els nostres propis pensaments.

Tot  plegat  esdevé enriquidor per a un mateix i ens predisposa a l’anàlisi i a ser creativament crítics amb la realitat que vivim. Jo he volgut incidir en aquest punt.

Entrant directament en el tema sobre el què  voldria  reflexionar em valdré dels personatges que extrauré de la llegenda de Sant Jordi, amb l’assignació de  nous continguts. Un protagonista clau serà el Drac transformat en el meu relat, en  una  bèstia política del moment present.

No cal que hi dediqui  gaire temps perquè el que puc dir  de la seva representació, és conegut de tots i totes. En la meva imaginació,  veig un Drac que s’entrena des de fa temps en un atac a Catalunya més enllà del moviment independentista, basat en un odi furibund, salpicat de la corrupció del PP. La incursió de Vox  en l’escenari polític a partir d’ara, farà l’envestida  encara més dura.

Penso, en potència, que ja ha exercit aquest Drac hostil volent neutralitzar i dominar  la força de la també simbòlica Princesa: Catalunya, apreciada  arreu pel seu esperit emprenedor, pel seu lideratge econòmic i per la riquesa global que aquesta aporta a Espanya i de la qual no poden prescindir.

Els atacs s’han  endurit, especialment, en els últims temps, amb la retallada  del  contingut de  l’Estatut al Congrés de Diputats i la nefasta recollida de signatures  de recolzament d’aquesta actuació a tota Espanya per part del  nefast PP, presentada com una iniciativa de defensa d’Espanya contra el potencial de gestió  autonòmica  que anava agafant Catalunya.

Cal afegir-hi  la negativa en  poder  gestionar  les balances fiscals – similar  a l’estil basc- en la passivitat en millores de serveis bàsics, com Rodalies de RENFE, en l’incompliment de promeses de finançament i retard en el desenvolupament d’infraestructures, com el Corredor Mediterrani, a més d’ampli abast.

Tenim realment  un Drac ben experimentat en l’assetjament  a la Princesa del nou conte.

Darrerament, dos han estat els atacs més violents  del Drac polític: l’aplicació del 155  amb la total paràlisi de l’acció de  govern, i la deriva d’un problema  polític a l’àmbit  judicial, abocant  una condemna de presó dels polítics i polítiques independentistes,  amb el desig  que hi estiguin com més anys millor, eliminant  possibilitats d’indult . Venjança miserable i totalment inhumana.

Com veiem, El Drac del nostre relat s’ha descontrolat  ferotgement

Per això, hem de donar vida al Cavaller extret de la llegenda, i també reconvertit, capaç de neutralitzar  a la  fera  simbòlica  amb  estratègies intel·ligents per afrontar combats que hauran de durar temps, vull dir anys.

És un Cavaller que representa a tota la ciutadania que estima  Catalunya i la veiem com la terra en la que volem viure i créixer, al marge d’ideologies.

És precís entrenar-lo  i mentalitzar-lo  en allò que simbolitza. Li hem de donar valentia, camps d’acció  i capacitat de lluita.   

En aquest sentit, m‘he permès  l’atreviment  de proposar, a mode de  “brainstorming”, alguns suggeriments :

1r Deixar refredar el clima de tensió pròpia d’una campanya electoral que s’assembla a  un “ring” de lluita descarnada. S’ha centrat  més en manipulació d’idees, mentides i desqualificacions mútues, que en la proposta de programes de desenvolupament d’Espanya i específicament de Catalunya.

2n Dissenyar un pla a llarg termini, amb horitzons d’àmplies opcions, des de les més atrevides fins a altres menys agosarades però enriquidores  en cas que les primeres no tinguessin viabilitat. El que cal és avançar  amb visió.

3r Començar a fer camí. Tinc el convenciment personal que l’únic itinerari guanyador passa per  teixir  aliances el més amples possibles fugint de plantejaments maximalistes. Són bons com a referent, però no per aplicar-los  en la immediatesa de l’acció.  És necessari  crear  una majoria parlamentària que permeti governar amb suficient  poder per recalçar la presa de decisions, amb solidesa. Podria haver-hi un nou escenari polític a Catalunya que ho pot facilitar.

Fonamental: posar al centre de l’acció de govern en les necessitats de la ciutadania, creant polítiques concretes que  afavoreixin  millores en serveis i oportunitats de desenvolupament, sobretot en l’àmbit professional i social.

No és fàcil aquesta orientació, sé que és  complexa, però té possibilitats.

4t Donar protagonisme als i a les joves amb formació i talent. Ells i elles seran els gestors de la nova societat que s’està construint, de fort component tecnològic i que s’entreveu  molt diferent de l’actual. Un voluntariat  emprenedor, agrupat en equips especialitats,  fent debats,  podrien aportar molta innovació i riquesa de propostes per a la definició d’una  Catalunya  competitiva i  valuosa socialment. S’hi podrien implicar des de la societat civil: les universitats, agrupacions patronals per al context econòmic i tecnològic, els sindicats i altres entitats representatives de la vida social i cultural, amb especial atenció  en l’àmbit de les relacions i la  comunicació,  tant deteriorades per les “fake  news.”

Les conclusions si que les hauria de seleccionar i  gestionar l’equip de Govern de Catalunya.

 5è La unió fa la força. Hem de sostreure’ns d’aquells que ens han intentat dividir  en dues parts en benefici dels seus interessos. Catalunya és una unitat dins de la diversitat. Ens necessitem tots i totes: junts serem més forts. Hem d’admetre errors, ens hem de perdonar, hem de curar ferides. Seria bo que sorgissin grups de voluntaris/voluntàries  de les “dues” Catalunyes artificials i des de la llibertat ideològica, però amb actitud cooperativa, busquessin idees per a fer créixer el que ens uneix. Si ho fem plegats serà més consistent. I encara millor si  ho construïm amb  un somriure de “socis” d’un projecte guanyador.

Aquests suggeriments són la força del Cavaller d’aquesta nova historia. Se’n podrien escriure més i millors.

Jordi Balcells Gene, director d’Aula Actual