El Pare Manel, el sacerdot dels vulnerables

Estat

El passat dimecres dia 9  ens va deixar el Pare Manel als 75 anys.

Recordeu aquella reiterada expressió “Guanyeu el Cel amb em Pare Manel? Era el reclam de cooperació per donar impuls als projectes de suport i ajuda a persones en situació de vulnerabilitat. Va crear a  Nous Barris una Fundació per a desenvolupar aquestes iniciatives. L’integren un equip de professionals  molt compromesos socialment, que coordinaven, amb el Pare Manel al davant, un altre  grup ampli de voluntaris i voluntàries  fent una tasca d’ajuda  a nens i adolescents  per superar problemes d’aprenentatge i suport emocional de cara a poder  afrontar el seu futur en positiu. A més, a  les presons el coneixien  per la seva actuació de càlid acompanyament  i intent de reinserció de presos, ajudant-los  a encarar  una nova realitat social, deixant  fora  les pràctiques fosques del seu passat.

Jo vaig tenir privilegi de cooperar  amb ell i el seu equip com a voluntari professional. Creia que  la seva obra era d’envergadura humana i valia la pena conèixer-la i aportar-hi l’esforç i l’experiència professional.

Vaig descobrir un home bo, savi, i, a l’hora senzill i proper, bromista quan calia,  però ric en capacitat d’estimar als més desfavorits. Un sacerdot socialment compromès i valent, al que no el condicionaven certs prejudicis  i convencionalismes si eren un obstacle per fer el bé encara que pogués ser mal interpretat.

Recordo que en un moment  donat va ser atacat com a ”capella avortista” perquè a Nous Barris a on ell exercia, una adolescent va morir dessagnada per un avortament fet per una d’aquestes curanderes de barri,  sense cap formació adient i tècnicament rigorosa. Però era econòmicament  assequible a  la família.

Ell, per evitar un altre risc com l’anterior,  una altra possible mort similar va considerar que no podia abocar a una adolescent a una possible mort com l’anterior i va decidir ajudar econòmicament des de la Fundació Pare Manel aquest acte a condició que es fes en una clínica de la mà de professionals.

Això que mereix fer-li reconeixement per la valentia  en no desentendre’s de la delicada situació  i buscar solucions,  l’hi  va suposar un problema  eclesiàstic important,  que ell va afrontar amb molta serenitat convençut que havia fet el que calia en aquelles circumstàncies. Finalment, va ser reconeguda la seva actuació d’indiscutible valor.

El Pare Manel, ha estat una persona carismàtica i  un líder inqüestionable. Va saber comprometre a molta gent a crear una Fundació, destinada  a rescatar persones de la precarietat, molts en situacions límits, actuant  nos solament en la dimensió econòmica sinó essencialment en la  humana. Les  dues coses, com ell deia, moltes vegades van juntes.

Era extraordinari l’ambient de caliu humà que  es respirava en les actuacions dels voluntaris/voluntàries que col·laboren amb les iniciatives de la Fundació. Entre tots es feia visible un  clima  de  protecció i d’estímul al desenvolupament personal.

L’objectiu era crear en els nens i adolescents amb estructures de personalitat febles, el sentiment de “jo me’n puc sortir,” propiciant  confiança en un futur millor. S’intentava  fer-los sentir que tenien valor, i un potencial per desenvolupar. S’intentava inculcar-los que el sentiment de l’esforç en aprendre superant moments de desànim, era la porta d’entrada a un futur millor, fugint del risc de  fracàs escolar i  del  perill  de caure en ambients de delinqüència.

Recordo que en una xerrada que em va demanar que fes sobre maneres diverses d’enfocar la nostra interacció  de suport educatiu amb els nens que teníem assignats. Un dels educadors voluntaris, ja de certa  edat,  va comentar que un adolescent que atenia, li va dir que deixava el grup perquè no valia la pena, que a ell no l’estimava ningú i no es sentia motivat. L’educador voluntari  li va dir. “ I jo què?  Perquè penses que vinc? Ho faig   per estar amb tu, per ajudar-te,  perquè jo sí que t’estimo i sé que tens possibilitats si t’esforces”. I va afegir, “pren nota del meu telèfon i quan et sentis sol o tinguis algun problema en telefones,  igual de dia que de nit”.

A l’endemà, era època d’estiu, el noi portava el telèfon  en números grans al seu braç. Era com fer públic  que  ell  tenia algú que sí que se’l estimava. I va guanyar en interès i esforç .Es veu que era aquesta  la condició per superar el bloqueig emocional. Uns  dies després – deia aquest company voluntari amb llàgrimes als ulls – aquest noi se li va apropar,  li va donar una abraçada i li va dir.”Yo también te quiero a ti”.  I la seva actitud va millorar.

El Pare Manel el va felicitar i mirant-li els ulls, amb un somriure li va dir. “Aquest noi no oblidarà mai el que li has dit i el que fas per ell. Aquesta ha de ser la nostra mentalitat i la nostra actitud.  El nostre treball també ha de sortir del cor, perquè sentir que algú t’estima i creu en  tu, crea un punt d’energia  mental per fer l’esforç  en superar obstacles, i tirar endavant  amb ganes.

Pare Manel, descanseu en pau, mai us podrem oblidar els que us hem conegut. I segur que tampoc  aquells i aquelles als que heu ajudat.

Jordi Balcells Gene, Director d’Aula Actual de la CONFAVC

L’autoestima, generadora d’energia mental

Si  pensem en els moments en els que ens sentim a gust amb nosaltres mateixos, quan  recordem amb satisfacció situacions i fets  ben  resolts per part nostra, quan som capaços d’afrontar els errors o fracassos puntuals amb el convenciment de que n’aprendrem i ens en sortirem, i  si no, ho acceptarem en positiu posant-los al costat  de molts encerts que ens acompanyen, ens adonarem que estem creant un sentiment potent d’autoestima que ve a  ser  la percepció  que tenim de nosaltres mateixos en un moment donat, com co

nseqüència de les nostres capacitats aplicades,  els aprenentatges de les   experiències viscudes i  el feed-back que rebem d’aquells amb els que interactuem.

L’autoestima enforteix  l’energia mental  i va emparentada amb el sentiment  de felicitats. No hi ha felicitat sense l’autopercepció d’estar bé amb un mateix.

Ha de ser molt trist afirmar, com recordava la Pilar Raola referint-se a Borges, que l’error  i la pena més gran que l’albergava era no haver estat feliç, anteposant-ho en valor, a altres prioritats com per exemple ser famós. Això no porta necessàriament la felicitat, a vegades és una cursa de tensió i estres.

L’autoestima  es comença a “fabricar” en els primers anys de la vida en els que els pares són els  principals estimuladors. L’acceptació de que els fills siguin el que puguin  ser  i no el que voldríem que fossin, és essencial. A partir d’aquesta realitats és bo estimular al màxim el seu

nivell evolutiu en les dimensions cognitiva  i emocional, mitjançant  una bona comunicació afectiva  i valoritzant.

Certs missatges parentals tenen molta força en el procés de construcció de l’autoconcepte del fill/filla perquè s’instal·len en l’inconscient i ens influencien  “d’amagat” en determinades situacions conductuals. Expressions com “molt bé, ets fantàstic, segueix així que vas bé; ets intel·ligent, saps aprendre dels errors, t’estimem, si t’esforces ho aconseguiràs….” permeten interioritzar  una autopercepció de confiança, de força  intel·lectual  i   capacitat de superació.

Per contra comprometen el seu sentiment de valor desqualificacions com:   “ets un desastre, un inepte, constantment t’equivoques, ens has decebut,   així no faràs mai res de bo”. Hi ha moltes persones q

ue si tenen gravat en el seu món intern algun d’aquests missatges,  estan reiteradament  lluitant per demostrar que qui ens ho afirmava estava equivocat. Això comporta invertir molta energia compensatòria en detriment d’aplicar-la a processos creatius de creixement eficaç.

 També es important la primera etapa d’educació. Cal tenir en compte que en aquest tram educatiu es construeixen les estructures mentals bàsiques que s’aprofundeixen i es diversifiquen al llarg de la vida. Per aconseguir  bons resultats i caminar cap a una evolució positiva,  cal ajudar a desenvolupar als petits i petites una autoestima consistent, impulsora   d’energia  intel·lectual i potenciadora de la  curiositat, creant bones experiències en la relació amb els altres nens i nenes, i propiciar  la primera descoberta de la seva  pluralitat actitudinal. A l’hora, neutralitzar-los  l’autodesqualificació  per mals resultats puntuals, i  orientar-los a  resoldre relacions negatives: és el que més pot afeblir l’autoestima. El suport valoritzant i públic dels professors es terapèutic.

L’autoestima no és permanent: s’entrecreuen situacions que ens desborden que no sabem gestionar per mil raons.  A vegades ens deprimim,  ens sentim impotents i no trobem  la solució  correcta. Hem d’intentar limitar aquesta força destructiva. Ens pot ajudar pensar que es tracta de situacions  puntuals, recordar les nostres experiències d’èxit en la solució de problemes, la nostra capacitat d’aprenentatge per millorar rendiment. I afrontar el futur amb mentalitat de guanyadors

Una estratègia generadora d’au

toestima a l’abast de tothom podria ser també, centrar-se en allò que un sap fer, teni

r paciència, donar  temps al temps, capacitar-se  i si el que pretenem aconseguir ens sobrepassa, renunciar-hi sense  des valoritzar-se, amb realisme i sentit pràctic,  evitant  una inversió d’energia no rentable.

Des d’una mentalitat positiva,  fugint de la passivitat. Sempre que puguem, centrem la nostra activitat cap a iniciatives  basant-les  en les fortaleses que hem acreditat. Anem  sumant  encerts  i bones realitzacions, com contrast a errors i fracassos que com hem esmentat, també hi seran. Vivim-ho com una constatació  del  nostre potencial i capacitat de desenvolupament.

És important l’entorn íntim de relació. Pot ajudar a l’assoliment d’aquest objectiu. ajudant-se mútuament  a treure importància a desencerts, a  coses que  preocupen a l’altre,   remarcar els  èxits i qualitats demostrades. En Josep Guardiola, l’entrenador de futbol, per crear en el seus jugadors  el sentiment de  que eren capaços de guanyar la “Champions”  els va passar un vídeo sobre  jugades excel·lents que havien protagonitzat. Pretenia que fos un  estímul generador d’autoconfiança,  de sentir que podien guanyar .I guanyaren.

És estimulant  que algú ens record

i  l’historial  de bones practiques que hem desenvolupat. I no es contraindicat  reiterem-ho si cal. Donem rellevància a   les qualitats  i experteses  que podem  seguim posant en joc. Sempre esdevenen impulsores de autoestima,  d’energia creativa  i d’experiències de felicitat.

Jordi Balcells, director d’Aula Actual. Pedagog i psicòleg.

 

 

Un cant a l’optimisme

Vivim immersos en un entorn social  complex  en el què l’agressivitat, la violència, la mentida i el joc brut, ens plouen per tot arreu.   I no parlem de l’escàndol del CNI en relació als atemptats de Barcelona i Cambrils i la gravíssima i arriscada desinformació preventiva als Mossos.  És també denunciable el silenci vergonyós  de la premsa de  Madrid sobre aquesta  notícia.

La violència actua, es nodreix  de nous ingredients creatius que inventa  formes diverses, a vegades subtils, que impedeixen protegir-se’n. És com  un núvol  fosc de poder que dissenya estratègies desestabilitzadores activades subterràniament al servei d’interessos opacs i a vegades perversos.

I anant més enllà de les nostres fronteres, hem de lamentar, entre altres qüestions,  les grans dificultats de prendre acords globals valents sobre el canvi climàtic que  ja mostra clares situacions de risc…

També el poder dominant  dels grans ”lobbys” econòmics  que marquen l’estil  i la direcció del  desenvolupament dels països.

El que sí voldria esmentar és, que tot això que ja en sí mateix  té moltes seqüències dramàtiques, encercla i influeix sobre  els continguts de la nostra dinàmica de vida. És el marc social en el què desenvolupem la nostra història personal, una història teixida  d’èxit, d’errors, de sentiments i emocions, de contingut molt diversos, de projectes, d’expectatives i altres factors influents per bé i per mal.

Segons els condicionants que ens han marcat, i com ho hem percebut, hem catalogat els fets viscuts, hem creat una valoració personal de major o menor  qualitat, de més o menys experiències de  felicitat o de pessimisme.

Hi ha persones, per exemple,  que es fan víctimes de la mitja ampolla buida i altres que afronten les dificultats i la lluita per la vida partint de la mitja ampolla plena.

Avui voldria  fugir de l’escenari  depriment i fer un cant a l’optimisme, a viure les realitats amb consciència  de la nostra capacitat de fer front als problemes, de ser capaços  d’assolir projectes engrescadors, de viure inclús els fracassos com un aprenentatge per un èxit futur. Ens hem d’omplir de força  mental.

El primer que hem de fer es  desterrar la mitja ampolla buida: fer fora la baixa autoestima i centrar-nos en la mitja plena.  Suposa  pensar que jo tinc l’energia i les capacitats  mentals necessàries per anar convertint els fets que ens toca viure, en  una experiència majoritàriament gratificant, assumint els  errors i fracassos  i les sorpreses negatives amb esportivitat, analitzant-les  des d’un  sentiment de “jo tinc el necessari poder per superar els  entrebancs o compensar-los.

Centrem-nos també  en gaudir plenament dels petits èxits que anem aconseguint. Enfortirem  l’autoconcepte i sedimentarem com dèiem, el  pensament de “jo sé que puc”.

Aquest enfocament , estimula la visió optimista de la vida. Un optimisme pragmàtic,  centrat  en la capacitat de lluita, en una mentalitat emprenedora i creativa que genera força mental , fent camí al caminar,  entrenant  les capacitats que ens apropin al nostre cim personal, admetent els límits propis en sentit positiu.

Un altre punt remarcable  és rodejar-se de gent positiva, optimista, alegre, que sap aprofitar els ingredients vàlids que sovint s’amaguen darrera de defectes i errors. És molt útil aprendre d’aquestes persones, veure com generen el seu bon nivell d’autosatisfacció, i com construeixen les seves estratègies d’èxit o d’acceptació positiva del seu sostre de capacitats.

Aquestes  persones  no viuen amb intranquil·litat els fracassos perquè  estan convençudes que ho compensaran i fins i tot milloraran rendiments. Confien en noves oportunitats i sobretot, en la seva capacitat de superació.

Una alerta: fugim de persones tòxiques: tenen moltes cares, però totes són depredadores emocionals. Espatllen el bon clima i no aporten res.

La  relaxació i la meditació, són bones pràctiques  equilibradores i reparadores  de la tensió, ajuden a buidar el cervell de pensaments  negatius desbordants  i propicien la recuperació de la calma, la confiança i la fortalesa mental.

Proposo que ens centrem en els moments que hem gaudit de coses i vivències que ens han fet sentir feliços,  pensem en les vegades que  ens hem sentit persones guanyadores, que l’optimisme  s’ha instal·lat en les nostres vides i què és el que ho va propiciar. Re

cuperem les experiències que ho feren possible i  veiem què  podem re-aprendre per aplicar-ho  a la realitat present.

Col·leccionem moments d’optimisme i d’autoacceptació positiva, serem més feliços  i segurament viurem més anys.

 

Jordi Balcells Gene, psicopedagog.

Director de Aula Actual

Influències en la interpretació d’una conducta

La sentència sobre  la violació d’una noia per part de 5 energúmens prepotents i fora de control moral  batejats com “la Manada”, que va impulsar altres fets semblants, m’ha fet pensar en alguns factors que condicionen la interpretació i qualificació  dels comportaments de les persones.

En el cas de “la Manada” la segona sentència es significativament diferent de la primera. El fet és el mateix però la interpretació dels factors que es donaren en l’agressió, ha estat valorada amb un altre significat i per tant en una altra pena.

Qui està més a prop de la objectivitat del què va passar? Què no va valorar el primer fiscal i el primer jutge  que en canvi sí que han apreciat la fiscal i els jutges en la segona sentència, atenent que tenien el mateix marc legal en relació al fet?

Una cosa hem de tenir clara en qualsevol cas objecte d’anàlisi i valoració: el què es valora i es jutja no és el fet objectiu, sinó la interpretació del fet  i la construcció mental que se’n deriva. I aquí comença el problema de molts errors  a causa d’aquesta limitació, ja que en les percepcions i interpretacions  d’uns determinats comportaments i decisions hi intervenen molts condicionants que l’apropen més o menys a la realitat objectiva: hi participa  la nostra capacitat analítica  a l’hora de valorar un  fet i les seves circumstàncies.

Però rodejant aquesta anàlisi que pot estar ben elaborada, hi ha altres factors  que de manera més o menys inconscient, poden condicionar negativament la interpretació  de la  realitat objectiva d’un fet i per tant la seva avaluació.

N’hi ha alguns que poden tenir molta capacitat d’influència: em refereixo als valors, els continguts ideològics i polítics, a les creences personals, als interessos propis o del grup al que un pertany. Aquest  són sovint alimentats per  determinats mitjans de comunicació que intoxiquen l’opinió publica amb  missatges que no exclouen notícies falses, amb l’objectiu de generar desconfiança cap a grups Ideològicament divergents.

Respecte a les característiques ideològiques i de valors, es fa difícil a vegades, -especialment en cert tipus de persones- sostreure’s  a la influència llunyana de les primeres etapes educatives,  de molts dels que ara prenen decisions, que es va desenvolupar en un llarg període de temps, marcat per un entorn social  i una ideologia que idolatrava l’autoritarisme, el poder autocràtic, la supremacia masclista i la restricció de drets bàsics, entre ells la llibertat d’expressió. També la subordinació de les regions perifèriques al poder central i l’eliminació de tot signe que emfatitzés les singularitats dels pobles d’Espanya, completament anul·lats pel Règim Franquista

Aquestes vivències foren tant llargues en el temps  i tant persistents que deixaren rastre, en molts casos a nivell inconscient

Si no s’han anat  fent exercissis  de “desintoxicació ideològica i de prejudicis”, arrelats en aquell context  en el que no s’incentivava  la capacitat de pensar amb esperit crític,  determinades maneres d’entendre  el que és lícit i el què no ho es, especialment en certs continguts socials, han quedat instal·lades, com deia, en les estructures mentals i emocionals de moltes persones. I això  condiciona la seva visió de la realitat

Hi ha una altra derivada  de la cultura impositiva i autoritària sobre com  eliminar un problema conductual  . Es tracta de la  tendència a afrontar   el comportament incorrecte a base de càstig con a solució preferent. És la  penalització basada en escarment perquè no es repeteixi allò que ha estat considerat no acceptable.

És més creatiu i més eficaç , segons fonts expertes, utilitzar el reforç positiu  sempre que el fet ho permeti. Consisteix en afrontar les situacions considerades negatives o  millorables ,valorant  els aspectes assumibles d’entrada i  tantejant  el diàleg i l’esperit cooperatiu, posant en el focus del debat  allò que podem compartir i tolerar,  més que allò que ens divideix i ens separi. Exigeix talent , esperit emprenedor, serenitat, voler resoldre  constructivament  el conflicte caminant junts i juntes,sense crear víctimes o injustícies.

Sobre els presos i les preses polítics

En canvi, un exemple dramàtic de reforç negatiu greu el trobem   en  la judicialització de  les actuacions dels polítics i polítiques catalanes. Sorprèn que la qualificació dels fets per part de la Fiscalia, es mantingui igual com a l’inici del judici pel que fa a  la  valoració  dels suposats delictes més greus. després dels testimonis rebatent-ho.  Poden haver influït  alguns dels supòsits que  abans he esmentat? No ho sabem, cadascú que ho interpreti. Seria  molt lamentable  que  es dictés una sentència objectivament injusta, per donar  més pes a  percepcions induïdes pels als testimonis acusatoris. Confiem que no serà així i que hi haurà una anàlisi  essencialment tècnica com correspon a la qualificació dels Magistrats i Magistrades del Suprem.

El sistema preveu poder recórrer. Però ningú pot eliminar el dolor, la duresa emocional  i la pèrdua de una part de la vida durant anys ,de les persones condemnades erròniament,  fins a rebre un possible resposta d’alliberament de la condemna.

Jordi Balcells Gene