Deia Josep Borrell fa poc comentant fets negatius que afecten la UE. que “en el món actual no hi ha jardins ordenats com abans, sinó selves molt perilloses”.
Certament les fortes turbulències i conflictes greus que contaminen la realitat social actual, exigeixen una alta capacitat adaptativa del col·lectiu humà que no està a l’abast de persones amb poca flexibilitat mental i en entorns de dificultats. I hem de dir que els reptes nous que van emergint no faciliten millors expectatives
Dintre d’aquest marc, d’aquesta selva que diu Borrell, avui voldria cridar l’atenció sobre una problemàtica social que té a la família com el centre de la problemàtica.
Em refereixo als cada vegada més freqüents trencaments conflictius i sense diàleg de projectes de família que es fan inviables per les incapacitats de la parella especialment d’un d’ells, d’analitzar amb comprensió mútua les discrepàncies i problemes que tota relació intensa comporta. Si no, passa allò d’aquella dita: “qui no adoba una gotera ha d’adobar casa entera”.
Sempre s’ha dit que davant dels reptes, tensions i estrès que sovint la vida ens posa davants i que en molts casos ens produeixen preocupacions, és la família la que ens reforça, la que ens fa sentir que podrem, que som capaços i que ens en sortirem.
Però dissortadament cada vegada més, es produeixen trencaments d’aquest important vincle. Les dues parts, la parella, han participat segur, en el deteriorament de la relació, però majoritàriament és ell, és l’home, el que actua d’una manera rígida, autoritària i narcisista, incapaç de flexibilitzar-se i d’analitzar en positiu, com superar les dificultats de la relació. En certes persones cedir és vist com una feblesa.
Costa poc imaginar l’ansietat, l’angoixa i el desconcert de la descendència si n’hi ha. Aquesta és la conseqüència més dramàtica i més censurable. I el més greu és que perden el principal referent que la criatura necessita per orientar-se durant el seu creixement: el pare i la mare. Ells són qui haurien de ser el model de saber estimar, d’esforçar-se a aprendre i imitar-los en maneres de fer front a les exigències del desenvolupament obligat.
Per separar-se com a parella de manera civilitzada no hi ha res a dir, si fent una anàlisi respectuosa i sensata s’arriba a la conclusió que és millor per tothom iniciar una altra experiència de relació si es cuida d’evitar danys que deixin seqüeles als fills i filles.
Però com deia, es van incrementant casos que creen algoritmes basats en la rigidesa, la imposició el sentiment narcisista que bloqueja tot diàleg possible, i promou l’enfonsament d’un projecte que suposadament va començar amb amor, i que va portar descendència a la vida. Aquesta decisió egoista posa en risc el desenvolupament estable i sa d’aquesta. Això els hi fa perdre l’equilibri afectiu, els hi genera angoixa, ansietat i por, i poden entrar en un bloqueig mental.
Aquests tipus de patologies emocionals s’acostumen a fabricar durant la infància i són els pares qui generen la situació i els principals responsables pel bé i pel mal.
Sembla que són particularment les mares les principals gestores d’aquest fracàs en el desenvolupament del fill. Una de les característiques és la sobreprotecció, la necessitat que elles tenen de compensar-se a través de l’amor preferent dels fills. De fet és un amor egoista perquè ella és la principal beneficiaria. El fill n’és la primera víctima. Segons els postulats de la Teoria de l’Anàlisi Transaccional, els pares en la nostra interrelació amb els fills transmetem, sense adonar-nos-en, determinats missatges que s’integren en l’inconscient dels fills. I sense saber com influeixen en certes actuacions. Alguns missatges poden ser “em necessites, soc la que més t’estima”, i també: “sigues fort, no et deixis vèncer”. Per aquestes mares dialogar pot ser etiquetat com una feblesa.
És molt important que a l’escola hi trobin un acompanyament afectuós on se’ls valora. Durant l’etapa de l’ESO és bàsic perquè és quan l’infant desenvolupa les bases estructurals de la intel·ligència i de l’aprenentatge. És essencial captar l’estat d’ànim de l’alumne: poc comunicatiu, expressió trista, passiu, pot ser també agressiu, etc. A aquests cal tractar-los amb molt afecte i valorització. Això continua sent important durant les etapes superiors. És durant l’adolescència quan es dona la màxima vulnerabilitat amb risc de fer-se víctimes de l’alcohol i les drogues. Les noies corren encara riscos majors si tenen problemes en incorporar-se a un grup d’amics i amigues saludables.
Ells i elles necessiten ajuda per construir un autoconcepte positiu. Molts d’aquests infants i adolescents amb pares que han fet la separació, no sempre ben pactada i sotmesa a tensions, acusen dificultats d’aprenentatge. A vegades per manca d’estímuls mentals i emocionals.
Des d’Aula Actual de la CONFAVC, a causa de la nostra responsabilitat de fer la mentoria als joves universitaris becats per Aigües de Barcelona des del seu Programa “Joves Talents”, hem creat un pla de suport educatiu per alumnes de l’ESO d’alguns instituts d’un professorat molt qualificat intentant ajudar a alumnes, amb dificultats en saber aprendre a causa d’un cert bloqueig cognitiu. N’hi ha que provenen de pares separats i moltes vegades no ben separats i això es nota. El treball de suport dels nostres becats és ajudar-los descobrir i saber utilitzar les seves fortaleses mentals inhibides per l’ansietat que la problemàtica familiar els comporta.
Amb relació a la parella femenina, habitualment convertida en víctima, és molt important el suport dels seus pares: Ajudar-la a afrontar la situació descontaminant-la d’emocions negatives, ajudant-la a pensar què li passa, què ha provocat aquesta situació, i com sortir-se’n sense quedar inhabilitada per ajudar als fills. Per descomptat estimar-la molt i fer equip tot el seu grup familiar d’origen amb una estratègia d’enfortiment emocional i de reconstrucció de la seva autoestima.
També i alhora, ser avis molt afectuosos amb els nets i les netes. Els avis acollidors i valorats, poden ser els referents substitutius. Crear un clima de calidesa com a equip, i enfortir la capacitat mental de la maltractada que compensi els impactes de les desqualificacions que pot anar-li “dedicant” la seva parella.
Certament, l’odi i la violència son difícils de vèncer però hi ha possibilitats si s’encara bé.
Jordi Balcells Gene, Director d’ Aula Actual de CONFAVC
Comentaris recents