El Pare Manel, el sacerdot dels vulnerables

Estat

El passat dimecres dia 9  ens va deixar el Pare Manel als 75 anys.

Recordeu aquella reiterada expressió “Guanyeu el Cel amb em Pare Manel? Era el reclam de cooperació per donar impuls als projectes de suport i ajuda a persones en situació de vulnerabilitat. Va crear a  Nous Barris una Fundació per a desenvolupar aquestes iniciatives. L’integren un equip de professionals  molt compromesos socialment, que coordinaven, amb el Pare Manel al davant, un altre  grup ampli de voluntaris i voluntàries  fent una tasca d’ajuda  a nens i adolescents  per superar problemes d’aprenentatge i suport emocional de cara a poder  afrontar el seu futur en positiu. A més, a  les presons el coneixien  per la seva actuació de càlid acompanyament  i intent de reinserció de presos, ajudant-los  a encarar  una nova realitat social, deixant  fora  les pràctiques fosques del seu passat.

Jo vaig tenir privilegi de cooperar  amb ell i el seu equip com a voluntari professional. Creia que  la seva obra era d’envergadura humana i valia la pena conèixer-la i aportar-hi l’esforç i l’experiència professional.

Vaig descobrir un home bo, savi, i, a l’hora senzill i proper, bromista quan calia,  però ric en capacitat d’estimar als més desfavorits. Un sacerdot socialment compromès i valent, al que no el condicionaven certs prejudicis  i convencionalismes si eren un obstacle per fer el bé encara que pogués ser mal interpretat.

Recordo que en un moment  donat va ser atacat com a ”capella avortista” perquè a Nous Barris a on ell exercia, una adolescent va morir dessagnada per un avortament fet per una d’aquestes curanderes de barri,  sense cap formació adient i tècnicament rigorosa. Però era econòmicament  assequible a  la família.

Ell, per evitar un altre risc com l’anterior,  una altra possible mort similar va considerar que no podia abocar a una adolescent a una possible mort com l’anterior i va decidir ajudar econòmicament des de la Fundació Pare Manel aquest acte a condició que es fes en una clínica de la mà de professionals.

Això que mereix fer-li reconeixement per la valentia  en no desentendre’s de la delicada situació  i buscar solucions,  l’hi  va suposar un problema  eclesiàstic important,  que ell va afrontar amb molta serenitat convençut que havia fet el que calia en aquelles circumstàncies. Finalment, va ser reconeguda la seva actuació d’indiscutible valor.

El Pare Manel, ha estat una persona carismàtica i  un líder inqüestionable. Va saber comprometre a molta gent a crear una Fundació, destinada  a rescatar persones de la precarietat, molts en situacions límits, actuant  nos solament en la dimensió econòmica sinó essencialment en la  humana. Les  dues coses, com ell deia, moltes vegades van juntes.

Era extraordinari l’ambient de caliu humà que  es respirava en les actuacions dels voluntaris/voluntàries que col·laboren amb les iniciatives de la Fundació. Entre tots es feia visible un  clima  de  protecció i d’estímul al desenvolupament personal.

L’objectiu era crear en els nens i adolescents amb estructures de personalitat febles, el sentiment de “jo me’n puc sortir,” propiciant  confiança en un futur millor. S’intentava  fer-los sentir que tenien valor, i un potencial per desenvolupar. S’intentava inculcar-los que el sentiment de l’esforç en aprendre superant moments de desànim, era la porta d’entrada a un futur millor, fugint del risc de  fracàs escolar i  del  perill  de caure en ambients de delinqüència.

Recordo que en una xerrada que em va demanar que fes sobre maneres diverses d’enfocar la nostra interacció  de suport educatiu amb els nens que teníem assignats. Un dels educadors voluntaris, ja de certa  edat,  va comentar que un adolescent que atenia, li va dir que deixava el grup perquè no valia la pena, que a ell no l’estimava ningú i no es sentia motivat. L’educador voluntari  li va dir. “ I jo què?  Perquè penses que vinc? Ho faig   per estar amb tu, per ajudar-te,  perquè jo sí que t’estimo i sé que tens possibilitats si t’esforces”. I va afegir, “pren nota del meu telèfon i quan et sentis sol o tinguis algun problema en telefones,  igual de dia que de nit”.

A l’endemà, era època d’estiu, el noi portava el telèfon  en números grans al seu braç. Era com fer públic  que  ell  tenia algú que sí que se’l estimava. I va guanyar en interès i esforç .Es veu que era aquesta  la condició per superar el bloqueig emocional. Uns  dies després – deia aquest company voluntari amb llàgrimes als ulls – aquest noi se li va apropar,  li va donar una abraçada i li va dir.”Yo también te quiero a ti”.  I la seva actitud va millorar.

El Pare Manel el va felicitar i mirant-li els ulls, amb un somriure li va dir. “Aquest noi no oblidarà mai el que li has dit i el que fas per ell. Aquesta ha de ser la nostra mentalitat i la nostra actitud.  El nostre treball també ha de sortir del cor, perquè sentir que algú t’estima i creu en  tu, crea un punt d’energia  mental per fer l’esforç  en superar obstacles, i tirar endavant  amb ganes.

Pare Manel, descanseu en pau, mai us podrem oblidar els que us hem conegut. I segur que tampoc  aquells i aquelles als que heu ajudat.

Jordi Balcells Gene, Director d’Aula Actual de la CONFAVC